Sueños y memorias de Cebollilandia

Ara que tot es complica,
quan l’enyorança es torna la més cruel enemiga
iescassejen ja les forces per seguir en aquesta lluita,
el cor, fatigat, tremola
si recordo el teu somriure.

Massa hores adormides.
Massa llàgrimes salades
d’angoixa i melancomia.
Com massa són les paraules
del boig que no entén la vida
i deixa impassible que el temps
arrossegui amb ell els dies,
emmudeixi aquesta veu
i amagui de nou les ferides.

Però amb qui parlo si no hi ets?
A la teva absència crido!
Si només ella apareix
i només d’ella me’n fio;
que callada respon més
d’allò que els teus ulls em diuen.

Què se n’ha fet de l’amor
que embogia de deliri
un cor que bategava fort?

On ha quedat la passió
d’aquella mirada encesa
d’optimiste o fortalesa
de juventut, de bellesa ...?
Amb el pas dels anys s’ha fos
en pura supervivència,
en rutinària condemna
reflex d’allò que un cop fou.

Sento que ja no puc més.
La memòria i el cós pesen
inerts sobre l’herba verda.
En aquesta inútil guerra
la derrota és imminent.
Però quin és el fracàs
d’aquell sense res a perdre?
Potser vencer fos pitjor
que descansar per sempre,
i oblidar-se dels records
que tan sovint ens ofeguen.

Ja és tard per fer-se enrere.
Ja fuig plorant el dolor.
Acaba la infinita espera.
De la sang que abans maldeïa,
de la cruesa del món,
creixen ales que s’enlairen
amb la inocència i dolçor
que restaven soterrades
per la tristesa i temor.

Bella màgia angelical
que m’allibera per sempre.
Sobrevolo l’oceà
i la distància, tan funesta!
romb a la llibertat.
Si els meus ulls oberts ja et cerquen
feliços ansien veure’t
per la costa, vora el mar.

Somnia la ment alegre
amb escoltar-te parlar
amb romandre al teu costat...
i de sobte, t’apareixes.

Tu també estaves cansat,
tu també volies jeure.
És hora de recuperar
allò que tots dos vam perdre.
Res ja no ens podrà fer mal,
es no queda de la pena.
...Vine company de la mà
que aquí als cels, ningú ens observa.